Pàgines

dijous, 4 de novembre de 2010

Oaxaca

Vista des de Mitla, Oaxaca.

Oaxaca és la ciutat més importat de l’estat del mateix nom i de les ciutats més importants de Mèxic. El passat mes de setembre vaig tenir la sort de visitar aquesta ciutat una vegada més, ja que feia uns 15 anys que no m’hi passejava pels seus carrers. Per fer aquesta crònica com fan els professionals, primer uns quants fets i xifres per situar-nos: Oaxaca té poc més de 250.000 habitants i està situada a les valls centrals de l’estat, envoltada de muntanyes que tributen aigua a les fèrtils terres que han allotjat grans civilitzacions des de fà milers d’anys. La ciutat està a uns 1555 metres sobre el nivell de la mar, i a uns 547 kms al sud de la Ciutat de Mèxic. El clima és càlid, la major part de l’any, tot i que durant les plujes les temperatures baixen i envolten els 25ºc, mentre que a l’hivern baixen fins als 17ºc.

Tot i que per arribar-hi es pot fer servir gairebé qualsevol mitjà modern de transport, des de l’avió fins al tren (aquest últim el vaig fer servir fa molts anys), aquest cop vam preferir el cotxe particular, pensant que el viatge duraria unes quatre o cinc hores, però vam necessitar gairebé 7 per tal d’arribar-hi, ja que s’ha de tenir en comte que la sortida en cotxe de la Ciutat de Mèxic és força feixuga i encara més si no coneixes el camí o et fas acompanyar d’algú que en conegui les rutes més adients.

Pot ser sonarà a lloc comú, però la paraula que millor defineix la ciutat i l’estat de Oaxaca és la paraula “contrastos”. Per tal de millorar aquesta definició, direm que aquest contrastos es donen al voltant de tres dualitats principals: riquessa i pobressa, tradició i contemporaneitat, diversitat i unicitat identitària. Graffiti als carrers de Oaxaca

He preferit possar-hi primer el més evident al principi, tot i que sigui a la vegada el més incòmode. L’estat de Oaxaca és dels estats més pobres de Mèxic, juntament amb Chiapas, aquest fet ha contribuït a que la conflictivitat social sigui una constant des de fa molts i molts anys, també però, existeixen dos pols importants de turisme: la ciutat de Oaxaca i les bahies de Huatulco (un balneari al pacífic que s’ha volgut desenvolupar des de fa molts anys).

La ciutat de Oaxaca, deiem, concentra unes 250.000 ànimes, les quals viuen en un entorn de relatiu benestar, gràcies a que les valls centrals són un punt privilegiat per al comerç i a les millores constants en comunicació entre les ciutats de Mèxic i Oaxaca la qual cosa afavoreix el creixement del turisme nacional i internacional (ben apreciat aquest segón pel vesament de divises). De les dos activitats econòmiques més importants a l’estat de Oaxaca (agricultura i sector terciari –comerç i turisme-), les proporcions s’inverteixen quan ens-hi fixem a l’estat o a la ciutat. Mentre l’agricultura és l’activitat més important a l’estat al seu conjunt, si ens-hi concentrem a la ciutat de Oaxaca, l’agricultura només representa un 1% de l’economia de la ciutat, mentre que el 77% prové del comerç i el turisme. Els més pobres de l’estat de Oaxaca estàn a la serralada litoral, marginats dels beneficis del comerç a les valls centrals i del turisme de platja.

La ciutat de Oaxaca és neta i ordenada, però l’asfalt dels carrers deixa molt a desitjar, ja que transitant en cotxe pels carrers s’ha de tenir molta cura per no caure als milers de forats que s’estenen quan llargs, amples i fons són, per tots els carrers de la ciutat (la freqüencia i mida dels forats arriba a ser desesperant). La part de la ciutat millor concervada és el centre, al qual es pot concentrar la visita d’uns quants dies (tres o quatre). Les distàncies no són gaire grans al centre de la ciutat i el conjunt d’esglesies, centres d’art i restaurants més interessants es troben en major part al centre.

L’art i la cultura de Mèxic deu molt a la cultura (o cultures) de Oaxaca. La diversitat dels pobles Oaxaquenys i el poder d’atracció de les valls centrals converteixen a aquest indret en un lloc privilegiat per a buscar (o trobar sense voler) inspiració artística. No és pas casualitat que un bon grapat d’artistes locals trobin bon resó a nivell internacional, tal és el cas de Rufino Tamayo i Francisco Toledo (com a mostra dels més renombrats). La creativitat popular del poble de Oaxaca sembla no tenir fí i promet captivar, encisar i sorprendre. Tan és si parlem de música; les orquestres populars sovintegen a Oaxaca, arts gràfiques; la multiplicitat de colors i tonalitats és la constant visual; o esculptura; les textures, materials i formes són incontables.

Per últim, s’ha de dir que la gent local es prou amable, sense arribar la servicialitat d’altres indrets del pais. La gent és séria, però correcte en el tracte personal. No s’ha d’esperar grans festes d’un tipus de gent que és emprenedora, curiosa i orgullosa de la seva herència cultural. Mèxic, un cop més, en deu molt a Oaxaca en la construcció constant de la seva identitat.

Vista del CASA (Centro de Arte San Andrés)









El segón eix que he mencionat és el que relaciona tradició i contemporaneitat. Oaxaca és un dels estats amb més població indígena, i a la vegada amb més grups ètnics. Històricament els grups més importants a les valls centrals han estat els zapotecos i els mixtecos, els quals són els responsables de bona part dels asentaments arqueològics de la regió. Però, els grups ètnics són molt més nombrosos i la seva presencia es fa notar als festivals anomenats Guelaguetza, que és una mostra de balls i vestits típics de cada regió i grup ètnic, caracteritzats pels significats simbólics, els teixits cridaners i recargolats, així com per la obsesió de diferenciació. L’enorme ventall de colors s’esgota als paisatges, vestits i altres manifestacions de Oaxaca. Sembla que no es repeteixin ni els colors ni els tons.

La tradició es fa també present a la cuina oaxaquenya, la qual és una munió d’incontables ingredients i a la qual és més palesa el diàleg entre tradició i contemporaneitat. El menjar d’aquest estat sembla deure la seva diversitat a que no rebutja cap possibilitat ni cap origen, ja sigui provinent d’europa, de orígen indigena, d’orígen africà o bé una barreja de tots. Crida l’atenció però, que a diferència de moltes cuines tradicionals d’arreu de Mèxic, la cuina oaxaquenya busca constantment innovar, ja sigui mitjançant la incorporació de nous ingredients o bé mitjançant una nova barreja d’ingredients tradicionals o ja coneguts.

Per últim, pel que respecta a l’eix de la diversitat i la unicitat identitaria, hem parlat molt de la diversitat d’experiències que exciten la nostra experiència cultural a Oaxaca, ja sigui menjant, buscant art, o visitant ruïnes arqueològiques, tanmateix, la experiència oaxaquenya resulta tan encissadora, que és una experiència de vocació universal. És així que es converteix amb facilitat en una senya identitària tant de Oaxaca com de la identitat mexicana en general.

diumenge, 30 de maig de 2010

Crònica d’una cursa (molt) anunciada



La il·lusió per participar a aquesta cursa havia estat molta des del moment en que em vaig inscriure, tot i així, dissabte a la nit aquesta il·lusió s’estava esvaint perillosament, les escuses, però no arribaven en format convincent i fins i tot el meu rellotge biològic (aquest gran traïdor), em va aixecar a les 8:39 del matí, això no em passava ni quan anava a l’escola (en aquells dies el meu rellotge biològic encara era el meu aliat).

Sense escuses convincents i despert a les 8:39, em vaig aixecar del llit, vaig espolsar les sabatilles de córrer, i encara sense prou convenciment vaig sortir de casa. Ja des de la porta de casa em vaig trobar amb gent que, vestida de curt, s’atançava a la Plaça Catalunya, punt de sortida de la cursa. Sabia que era una cursa multitudinària, però mai m’agès imaginat que tanta gent s’aixequès tant d’hora un diumenge; s’havien inscrit més de 50.000 persones, però sé de fonts fidedignes que molta gent s’inscriu (per insistència del seu marit) i desprès no participa a la cursa. No tinc accés a les xifres oficials de participació final, però jo diria que els participants finals eren entre un munt una gentada.

Queda clar, des de que t’inscrius que la cursa és molt més “festiva” que altres curses populars, però hi ha qui exagera i molt. Hi vaig veure gent que anava a la cursa amb sabates de cuir (de vestir), amb pantalons llargs, etc., (es a dir, amb roba que no és pas per córrer o bé ni tan sols per fer una passejada de diumenge). L’excés de “duminguerus” queda patent als primers dos o tres quilòmetres, però passant aquest punt, la gent que encara continua és gent: a) amb molta convicció; b) esportistes de veritat (encara que aficionats), i; c) turistes que s’han perdut de camí a l’aeroport.


El pas per Montjuïc és de les parts més feixugues de la cursa, hi ha dues pujades considerables abans de fer un emocionant tomb per la pista de l’estadi olímpic Lluís Companys, a més a més, tot i que hi ha trams amb ombres, la major part del trajecte es fa sota el raig de sol, que a aquella hora del matí ja deixava sentir la seva força.

L’últim tram de la cursa es fa pels carrers Floridablanca i Pelai, allà apareixen els que donen ànims als corredors, fet que és molt d’agraïr-se, ja que l'esgotament comença a apoderar-se del cos i la ment. Tot i així, al final del carrer Floridablanca ja has passat al voltant de 10 quilòmetres i no és moment de rendir-se sinó de fer l’esprint final.

Fets curiosos de la jornada:

- Al sortir de casa el veí arribava de la festa del dia anterior, amb cara de que la festa havia estat bona, però tampoc com per arribar a casa a les nou del matí.

- Tot i que era d’esperar-se, no em vaig imaginar que hi hauria embussos durant la cursa, uns normals i un d’evitable. El més normal, el de sortida, la gran quantitat de gent i el ja comentat excés de “duminguerus” fa la sortida molt lenta. El segon embús el trobem a la sortida de l’estadi, com que ja vas prou cansat, tampoc esta pas malament sortir caminant del recinte. L’últim embús –i del tot evitable- va ser a la meta, on hi van posar un passadís massa estret i al que la gent s’aturava (normal després de gairebé 11 quilòmetres), eixamplant el passadís un parell de metres s’haguès evitat aquest embús.

- Per que si el número es porta al pit, li diuen “dorsal”? S’hauria de portar a l’esquena o hauríem de canviar el nom de tal identificador? Però no es pot continuar així!

- El meu número “dorsal” o “devantal” (com volgueu) va ser el 19.045, tota una “pol position”! El meu objectiu era arribar entre els primers 10.000 per a lo qual havia de deixar enrere una bona quantitat de “dominguerus” i altres corredors “seriosos”.

Conclusions i projeccions

- He quedat convidat a repetir l’experiència, tot i que també estaria bé fer-ho amb algú, amb un equip o quelcom així.

- Després del temps aconseguit 1:29:18, crec que estic preparat per a l’Iron Man (algú sap les dates on hi cau?).