Pàgines

dilluns, 3 de gener del 2011

Barcelona Jueva

Barcelona és una ciutat mediterrània en constant intercanvi amb altres ciutats, territoris I pobles de les ribes d'aquesta mar. Des de ben aviat els intercanvis amb els fenicis també portaren migrants de la riba oriental de la mediterrània, entre ells els jueus. Així doncs, es creu que els primers jueus arribaren amb la consolidació de rutes comercials fenícies i amb la romanització de Catalunya.

Del segle IV de la nostra era prové la làpida trilingüe de Tarragona, que és alhora el vestigi jueu més antic de la península, respecte a la comunitat de Barcelona, però, la prova més antiga de la seva existència es remunta al final del segle IX, i es tracta d'una consulta sobre temes religiosos i legals dels jueus de Barcelona a un mestre (Rabí) de Babilònia.
Va ser al segle X quan les comunitats jueves a Catalunya van començar el seu creixement. Durant l'edat mitjana, la importància de les comunitats jueves a Catalunya van guanyar importància, no només per la gran implicació de la comunitat al comerç de la ciutat, sinó també per la seva relació i rellevància amb els responsables polítics de la ciutat.


La petjada de les comunitats jueves a Barcelona
Sense cap mena de dubte el vestigi més important que encara es pot trobar a Barcelona de la que va ser una comunitat jueva molt important és la Sinagoga Major. L'edifici actual (que es pot visitat) és només una part de l'antic edifici, el qual s'ha rescatat gràcies a importants estudis historiogràfics i als esforços de conservació de la societat civil. La coincidència entre la localització de la Sinagoga l'any 1987 i l'adquisició del local l'any 1995 ha permès que actualment es pugui visitar.
L'altre indret de gran importància per a la ciutat és més esmunyedís, tot i que ben present al imaginari dels barcelonins. Parlem de la muntanya de Montjuïc, del qual es diu que etimològicament vol dir muntanya dels jueus; aquesta interpretació es deu a que s'hi han trobat restes arqueològiques d'un antic cementiri jueu entre el "mirador del alcalde" i "el tir olímpic". Tot i que una de les làpides d'aquest cementiri s'exhibeix actualment com a part d'una exposició al castell de Montjuïc, la restauració d'aquest cementiri resta encara en projecte. Val a dir que aquest cementiri va ser un dels més importants a l'Europa medieval, però, va patir el saqueig i la destrucció des de l'any 1391. Donat que la muntanya de Montjuïc va ser durant segles cantera de Barcelona, també moltes làpides del cementiri es van reutilitzar com a peces de construcció de nous edificis a la ciutat.

L'època d'or de les comunitat jueves a Catalunya, i en especial a Barcelona, es va donar durant els segles XIII i XIV, trencada pels aldarulls de l'estiu de 1391 en que es van atacar, saquejar i destruir moltes llars als calls de les ciutats catalanes.
Les comunitats jueves a Catalunya es van organitzar en torn als calls i a un consell rector (qui portava la sinagoga, la carnisseria, els banys rituals --micvé-, etc.). En un principi els membres de la comunitat podien viure tant dintre com fora del call, però aquesta situació va canviar al segle XV, al qual es va començar a segregar a la comunitat fins a arribar a la expulsió.
Abans, però, durant la edat mitjana, la comunitat jueva de Barcelona va arribar a convertir-se en un centre de referència per als jueus de tota Europa i del nord d'Àfrica. Destaquen per la seva importància Salomó Ben Adret (1235-1310), gran rabí de la ciutat de Barcelona que va jugar un gran paper dins de les controvèrsies filosòfiques, teològiques i polítiques de les comunitats jueves d'arreu. Així com també destaca la escola cabalística de Girona, liderada per Moixé ben Nahman (1194-1270), també nomenat Bonastruc ça Porta o Nahmànides.

Des de l’any 1391 la situació de les comunitats va començar a deteriorar-se fins al decret d'expulsió dictat pels reis catòlics l'any 1492 en que els jueus que no havien fugit van ser obligats a convertir-se al catolicisme o condemnats a l'exili.

El decret d'expulsió de 1492 va ser vigent durant uns 500 anys, però es va intentar revocar tant al segle XVIII com a principis del segle XIX (1808) en ambdós casos de manera infructuosa. Va ser fins el regnat d'Alfons XII, en que aquest monarca va manifestar la seva preocupació per l'estat de les comunitat jueves a Rússia, que eren aleshores perseguides per la monarquia tsarista.
Un cop havia començat el segle XX i la primera guerra mundial, Alfons XIII donà la categoria de protegits d'Espanya als jueus que fugien de la guerra des del centre d'Europa, i des dels territoris que aleshores formaven part del imperi otomà. Així, començaren a instal·lar-se de manera permanent a l'estat espanyol (i particularment a Barcelona), noves comunitats jueves.
L'any 1928 la Comunitat Israelita de Barcelona lloga un local a l'encreuament dels carreres de Balmes i Provença, creant el que seria el primer centre comunitari al estat espanyol des del segle XV (gairebé 500 anys desprès).
Els anys següents no van ser fàcils per a ningú, ja que l'any 1936 esclatà la guerra civil espanyola, que acabà amb la Victòria del bàndol feixista, el centre comunitari va ser saquejat i profanada la sinagoga, obligant a la comunitat a portar el seus assumptes de manera clandestina fins l'any 1946. Finalment, dos fets molt importants van ser decisius en el creixement de la comunitat jueva contemporània, d'una part el que s'hagi permès l'entrada de refugiats jueus a l'estat espanyol durant la segona guerra mundial, i d'altra part, l'arribada de jueus des d'Amèrica Llatina durant les darreres dècades del segle XX.
Així doncs queda retratada la petjada d'aquesta comunitat, que com altres han deixat una marca molt important a la nostra ciutat, i que sortosament continuen participant del caràcter multicultural i panòptic del poble català i barceloní.