De quan el descens de l’atur no és tan bona noticia…

De fa ja un bon grapat d’anys les noticies econòmiques per l’estat espanyol i Catalunya no són bones. D’ençà del començament de la crisi econòmica l’any 2007, l’estat del teixit productiu i comercial s’ha anat degradat a poc a poc. Al principi esperàvem tocar fons, ja que d’allà vindria el rebot. Començaríem un altre cop la pujada. El viatge cap al soterrani s’ha fet ja massa llarg però, el fons no sembla proper i és això el que sembla ser que va provocar la caiguda de l’atur al juny del 2013.

A una economia funcional, l’indicador de l’atur és ben clar: si l’atur baixa, això vol dir que l’activitat econòmica ha millorat i que la producció total d’aquella economia (el PIB) creixerà. Si, al contrari, l’atur puja, voldrà dir que l’activitat econòmica ha minvat. L’atur és només un indicador del desenvolupament de l’economia, i existeixen diverses formes de mesurar-lo. Les economies espanyola i catalana no són economies funcionals però, i és aquesta la raó per la que hem de mirar-nos-ho amb molta cura.

Quina xifra hem conegut i com l’hauríem de llegir? Bé, el que ens van dir ahir és que l’atur registrat a les oficines de l’INEM-OTG ha baixat.  Ha passat de 642.166 persones registrades com a aturats a les oficines de l’INEM a 617.288 persones, és a dir, en un més el descens és de 24.878 persones. Aquest descens s’ha qualificat d’històric, ja que és el descens més voluminós des del juny de 2010.

Ara bé, com hauríem de llegir o interpretar aquestes xifres? Doncs bé, primer hem de conèixer bé al senyor que ens presenten.

L’atur registrat és defineix com “les demandes d’ocupació pendents de satisfer, l’últim dia de cada mes”. Així, per tal que un aturat qualsevol sigui comptat a la xifra que ens ocupa, no només ha de estar buscant feina, sinó que ha d’estar apuntat a l’oficina de l’INEM-OTG. És aquí on la xifra comença el seu camí cap a la relativització.

A l’estat espanyol és ben conegut el fet que a l’estiu baixa l’atur. Els turistes venen en grans quantitats i això ajuda a crear ocupació. El sector turístic demanda molta mà d’obra, que no necessàriament ha de ser qualificada. Però també es ben conegut el fet que a la tardor l’atur torna a pujar.  Els indicadors d’ocupació, es diu, estan molt estacionalitzats.

L’atur registrat, dèiem, és un indicador, però, no és molt exacte, i per tant no és l’únic. Hem de reconèixer que té l’avantatge que cada té una periodicitat mensual i no s’han de fer “esforços extres” per conèixer-la. Però, no és un indicador molt exacte i s’ha de complementar amb altres indicadors.

Mirem però abans però, altres mesos de juny, és a dir, el mateix mes però d’altres anys. Hem dit que l’atur registrat és un indicador molt estacionalitzat, i per tant, convé mirar el mateix mes però un o dos anys enrere. Quan jo ho he fet, m’he trobat amb la primera sorpresa i la primera decepció: L’any passat estàvem una mica millor, concretament un 0,27% millor (3,03% a tot l’estat). Tot i que encara podem esperar que al juliol l’atur baixi una mica més, també hem d’estar preparats per la pujada que vindrà a la tardor.

Altres xifres alternatives, mes acurades,  corresponen a les aportades per la EPA (Enquesta de Població Activa). En aquesta enquesta, de periodicitat trimestral la definició d’aturats és més ampla, construïda amb més detall i per tant s’espera que menys esbiaixada. Malauradament no hi ha dades publicades per aquest trimestre -no encara-, però de les últimes dades conegudes voldríem destacar dues xifres. Els ocupats han baixat al conjunt de l’estat espanyol un 4,58%, l’atur havia pujat un 2,72% i, el que pot ser més important, els actius, és a dir, la Població Econòmicament Activa ha minvat l’últim any un 1,05%. Una de cada 100 persones que buscaven feina fa un any, ja no busca més, bé per que s’ha jubilat, per que ha migrat, o bé per que ha perdut l’esperança de trobar-ne.

A manera de conclusions direm que tot i que sempre és una bona noticia que l’atur baixi, també hem de ser curosos a l’hora de valorar globalment l’evolució dels indicadors. Està clar que aquest descens es deu a la temporada turística, i per tant no només es focalitza en els mesos de juny i juliol sinó també espacialment (majors descensos a Catalunya i Balears).  La xifra que vam conèixer ahir no és tan positiva com la volen vendre els responsables polítics o els mitjans de comunicació, i s’haurà de valorar més endavant l’abast d’aquesta variació, contrastant amb altres xifres.

*Fonts: S’han utilitzat dades d’Idescat per a Catalunya i de l’INE per al conjunt de l’estat. L´última dada disponible de l’EPA correspon al primer trimestre del 2013. 

Annex: 

A l’última gràfica que presento s’hi pot veure la sèrie de l’atur registrat sense tendència, amb la finalitat de veure amb més claredat els cicles (l’estacionalitzat de la sèrie). Com es pot veure els cicles són cada cop més amples, les pujades i baixades són cada cop més acusades.

La meva impressió és que a l’especialitzar-nos cada cop més al sector del turisme, som cada cop més dependents d’aquest sector, intensiu en mà d’obra (generalment poc qualificada) i molt estacionalitzat. En tot cas, no és pas una bona senyal.

Only in Barcelona (The Movie)

M'he trobat amb un moment màgic mentre caminava pel Barri Gòtic. Aquell dia buscava marques a les pedres de la catedral i els seus voltants. He trobat les restes d'un pont gòtic (a l'esquerra i abaix de la primera foto).
Tots creiem que el pont entre el palau de la Generalitat i la Casa dels Canonges (al carrer del Bisbe), és un pont gòtic, però no ho és pas; aquest pont va ser construït per Joan Rubió i Bellver per a l'exposició universal de Barcelona del 1929. Però l'únic indici de pont gòtic és el que apareix a la foto, i es pot veure a la plaça de Sant Iu, a la porta del museu Frederic Marès.

Les restes -marques- d'aquest pont no era una cosa casual, era exactament una de les coses que estava buscant, així com també unes pedres amb marques en hebreu. No és pas una noticia nova que el barri jueu de Barcelona va ser un dels més importants de la Corona d'Aragó i dels regnes del voltant (podeu veure el post relatiu a aquest fet en aquest mateix blog).

El que no sabia fins fa poc és que a aquesta mateixa plaça -la de Sant Iu-, es poden trobar pedres robades de l'antic cementiri jueu (veieu foto 2). Un cop destruït tot sencer el Call Jueu de Barcelona i expulsada tota la comunitat jueva el 1492, es van reutilitzar totes les pedres. En aquest cas, sembla que són làpides furtades i reutilitzades del cementiri jueu que hi havia a Montjuïc.

Finalment, i per donar un toc molt més màgic, el moment de les troballes estava adobat pel so d'un arpa i l'oreig del vent. No sé per quina raó la plaça estava plena de papers de colors que el vent els anava bellugant d'un puesto a un altre i formant petits remolins. Tota l'atmosfera era màgica, tot era com una escena de película. Viure a aquesta ciutat encara és una experiència única. 

Only in Barcelona...

Only in Barcelona trees blossom together with street signs...

Only in Barcelona skyline is faraway enough...

Only in Barcelona modernism paste good with heartless architecture...

Only in Barcelona virgins shoot harts with its guns...

Only in Barcelona posh women speak proudly about their offspring...
[No image founded, but you should still believe me]

Only in Barcelona we illuminate what make us turn red...

Only in Barcelona old fashioned sailor suits turn again and again and again...

Textures II

En aquest segon post dedicat a les textures us presento un grapat de fotos preses a Mèxic, tant a Ciutat de Mèxic com a Huatulco, Valle de Bravo o Teotihuacan. Allà on la multiplicitat de color és la reina, les textures són les consorts.

(Pinxant sobre la imatge la veuràs en mida gran)

Tardor.

Cul de sac.

Berenar.

On tot comença.

Rei maguey.

Justa la fusta.

Textura piramidal.

Nopal, NTSC.

Per les branques.

Façana texturitzada.

Sostre teixit.

Llum submergida.

Espelma.

Espelma II.

Espelma III.

Espelma IV.

Maquetes.

Mel.

Tovallons i estovalles.

Textures

Textures és una mini col·lecció fotogràfica. Arbres, hortalisses, objectes o conjunts d'objectes que, circumstancialment i mirats des d'angles diferents, construeixen una textura pròpia, única, però a la vegada efímera.

(Pinxant sobre la imatge la veuràs en mida gran)

Xucrut.

Totxo.

Milers de reflexos, cap és el meu.

Altres fractals.

Càpsules.

Blanc sobre negre.

Barcelona Jueva

Barcelona és una ciutat mediterrània en constant intercanvi amb altres ciutats, territoris I pobles de les ribes d'aquesta mar. Des de ben aviat els intercanvis amb els fenicis també portaren migrants de la riba oriental de la mediterrània, entre ells els jueus. Així doncs, es creu que els primers jueus arribaren amb la consolidació de rutes comercials fenícies i amb la romanització de Catalunya.

Del segle IV de la nostra era prové la làpida trilingüe de Tarragona, que és alhora el vestigi jueu més antic de la península, respecte a la comunitat de Barcelona, però, la prova més antiga de la seva existència es remunta al final del segle IX, i es tracta d'una consulta sobre temes religiosos i legals dels jueus de Barcelona a un mestre (Rabí) de Babilònia.
Va ser al segle X quan les comunitats jueves a Catalunya van començar el seu creixement. Durant l'edat mitjana, la importància de les comunitats jueves a Catalunya van guanyar importància, no només per la gran implicació de la comunitat al comerç de la ciutat, sinó també per la seva relació i rellevància amb els responsables polítics de la ciutat.


La petjada de les comunitats jueves a Barcelona
Sense cap mena de dubte el vestigi més important que encara es pot trobar a Barcelona de la que va ser una comunitat jueva molt important és la Sinagoga Major. L'edifici actual (que es pot visitat) és només una part de l'antic edifici, el qual s'ha rescatat gràcies a importants estudis historiogràfics i als esforços de conservació de la societat civil. La coincidència entre la localització de la Sinagoga l'any 1987 i l'adquisició del local l'any 1995 ha permès que actualment es pugui visitar.
L'altre indret de gran importància per a la ciutat és més esmunyedís, tot i que ben present al imaginari dels barcelonins. Parlem de la muntanya de Montjuïc, del qual es diu que etimològicament vol dir muntanya dels jueus; aquesta interpretació es deu a que s'hi han trobat restes arqueològiques d'un antic cementiri jueu entre el "mirador del alcalde" i "el tir olímpic". Tot i que una de les làpides d'aquest cementiri s'exhibeix actualment com a part d'una exposició al castell de Montjuïc, la restauració d'aquest cementiri resta encara en projecte. Val a dir que aquest cementiri va ser un dels més importants a l'Europa medieval, però, va patir el saqueig i la destrucció des de l'any 1391. Donat que la muntanya de Montjuïc va ser durant segles cantera de Barcelona, també moltes làpides del cementiri es van reutilitzar com a peces de construcció de nous edificis a la ciutat.

L'època d'or de les comunitat jueves a Catalunya, i en especial a Barcelona, es va donar durant els segles XIII i XIV, trencada pels aldarulls de l'estiu de 1391 en que es van atacar, saquejar i destruir moltes llars als calls de les ciutats catalanes.
Les comunitats jueves a Catalunya es van organitzar en torn als calls i a un consell rector (qui portava la sinagoga, la carnisseria, els banys rituals --micvé-, etc.). En un principi els membres de la comunitat podien viure tant dintre com fora del call, però aquesta situació va canviar al segle XV, al qual es va començar a segregar a la comunitat fins a arribar a la expulsió.
Abans, però, durant la edat mitjana, la comunitat jueva de Barcelona va arribar a convertir-se en un centre de referència per als jueus de tota Europa i del nord d'Àfrica. Destaquen per la seva importància Salomó Ben Adret (1235-1310), gran rabí de la ciutat de Barcelona que va jugar un gran paper dins de les controvèrsies filosòfiques, teològiques i polítiques de les comunitats jueves d'arreu. Així com també destaca la escola cabalística de Girona, liderada per Moixé ben Nahman (1194-1270), també nomenat Bonastruc ça Porta o Nahmànides.

Des de l’any 1391 la situació de les comunitats va començar a deteriorar-se fins al decret d'expulsió dictat pels reis catòlics l'any 1492 en que els jueus que no havien fugit van ser obligats a convertir-se al catolicisme o condemnats a l'exili.

El decret d'expulsió de 1492 va ser vigent durant uns 500 anys, però es va intentar revocar tant al segle XVIII com a principis del segle XIX (1808) en ambdós casos de manera infructuosa. Va ser fins el regnat d'Alfons XII, en que aquest monarca va manifestar la seva preocupació per l'estat de les comunitat jueves a Rússia, que eren aleshores perseguides per la monarquia tsarista.
Un cop havia començat el segle XX i la primera guerra mundial, Alfons XIII donà la categoria de protegits d'Espanya als jueus que fugien de la guerra des del centre d'Europa, i des dels territoris que aleshores formaven part del imperi otomà. Així, començaren a instal·lar-se de manera permanent a l'estat espanyol (i particularment a Barcelona), noves comunitats jueves.
L'any 1928 la Comunitat Israelita de Barcelona lloga un local a l'encreuament dels carreres de Balmes i Provença, creant el que seria el primer centre comunitari al estat espanyol des del segle XV (gairebé 500 anys desprès).
Els anys següents no van ser fàcils per a ningú, ja que l'any 1936 esclatà la guerra civil espanyola, que acabà amb la Victòria del bàndol feixista, el centre comunitari va ser saquejat i profanada la sinagoga, obligant a la comunitat a portar el seus assumptes de manera clandestina fins l'any 1946. Finalment, dos fets molt importants van ser decisius en el creixement de la comunitat jueva contemporània, d'una part el que s'hagi permès l'entrada de refugiats jueus a l'estat espanyol durant la segona guerra mundial, i d'altra part, l'arribada de jueus des d'Amèrica Llatina durant les darreres dècades del segle XX.
Així doncs queda retratada la petjada d'aquesta comunitat, que com altres han deixat una marca molt important a la nostra ciutat, i que sortosament continuen participant del caràcter multicultural i panòptic del poble català i barceloní.

Oaxaca

Vista des de Mitla, Oaxaca.

Oaxaca és la ciutat més importat de l’estat del mateix nom i de les ciutats més importants de Mèxic. El passat mes de setembre vaig tenir la sort de visitar aquesta ciutat una vegada més, ja que feia uns 15 anys que no m’hi passejava pels seus carrers. Per fer aquesta crònica com fan els professionals, primer uns quants fets i xifres per situar-nos: Oaxaca té poc més de 250.000 habitants i està situada a les valls centrals de l’estat, envoltada de muntanyes que tributen aigua a les fèrtils terres que han allotjat grans civilitzacions des de fà milers d’anys. La ciutat està a uns 1555 metres sobre el nivell de la mar, i a uns 547 kms al sud de la Ciutat de Mèxic. El clima és càlid, la major part de l’any, tot i que durant les plujes les temperatures baixen i envolten els 25ºc, mentre que a l’hivern baixen fins als 17ºc.

Tot i que per arribar-hi es pot fer servir gairebé qualsevol mitjà modern de transport, des de l’avió fins al tren (aquest últim el vaig fer servir fa molts anys), aquest cop vam preferir el cotxe particular, pensant que el viatge duraria unes quatre o cinc hores, però vam necessitar gairebé 7 per tal d’arribar-hi, ja que s’ha de tenir en comte que la sortida en cotxe de la Ciutat de Mèxic és força feixuga i encara més si no coneixes el camí o et fas acompanyar d’algú que en conegui les rutes més adients.

Pot ser sonarà a lloc comú, però la paraula que millor defineix la ciutat i l’estat de Oaxaca és la paraula “contrastos”. Per tal de millorar aquesta definició, direm que aquest contrastos es donen al voltant de tres dualitats principals: riquessa i pobressa, tradició i contemporaneitat, diversitat i unicitat identitària. Graffiti als carrers de Oaxaca

He preferit possar-hi primer el més evident al principi, tot i que sigui a la vegada el més incòmode. L’estat de Oaxaca és dels estats més pobres de Mèxic, juntament amb Chiapas, aquest fet ha contribuït a que la conflictivitat social sigui una constant des de fa molts i molts anys, també però, existeixen dos pols importants de turisme: la ciutat de Oaxaca i les bahies de Huatulco (un balneari al pacífic que s’ha volgut desenvolupar des de fa molts anys).

La ciutat de Oaxaca, deiem, concentra unes 250.000 ànimes, les quals viuen en un entorn de relatiu benestar, gràcies a que les valls centrals són un punt privilegiat per al comerç i a les millores constants en comunicació entre les ciutats de Mèxic i Oaxaca la qual cosa afavoreix el creixement del turisme nacional i internacional (ben apreciat aquest segón pel vesament de divises). De les dos activitats econòmiques més importants a l’estat de Oaxaca (agricultura i sector terciari –comerç i turisme-), les proporcions s’inverteixen quan ens-hi fixem a l’estat o a la ciutat. Mentre l’agricultura és l’activitat més important a l’estat al seu conjunt, si ens-hi concentrem a la ciutat de Oaxaca, l’agricultura només representa un 1% de l’economia de la ciutat, mentre que el 77% prové del comerç i el turisme. Els més pobres de l’estat de Oaxaca estàn a la serralada litoral, marginats dels beneficis del comerç a les valls centrals i del turisme de platja.

La ciutat de Oaxaca és neta i ordenada, però l’asfalt dels carrers deixa molt a desitjar, ja que transitant en cotxe pels carrers s’ha de tenir molta cura per no caure als milers de forats que s’estenen quan llargs, amples i fons són, per tots els carrers de la ciutat (la freqüencia i mida dels forats arriba a ser desesperant). La part de la ciutat millor concervada és el centre, al qual es pot concentrar la visita d’uns quants dies (tres o quatre). Les distàncies no són gaire grans al centre de la ciutat i el conjunt d’esglesies, centres d’art i restaurants més interessants es troben en major part al centre.

L’art i la cultura de Mèxic deu molt a la cultura (o cultures) de Oaxaca. La diversitat dels pobles Oaxaquenys i el poder d’atracció de les valls centrals converteixen a aquest indret en un lloc privilegiat per a buscar (o trobar sense voler) inspiració artística. No és pas casualitat que un bon grapat d’artistes locals trobin bon resó a nivell internacional, tal és el cas de Rufino Tamayo i Francisco Toledo (com a mostra dels més renombrats). La creativitat popular del poble de Oaxaca sembla no tenir fí i promet captivar, encisar i sorprendre. Tan és si parlem de música; les orquestres populars sovintegen a Oaxaca, arts gràfiques; la multiplicitat de colors i tonalitats és la constant visual; o esculptura; les textures, materials i formes són incontables.

Per últim, s’ha de dir que la gent local es prou amable, sense arribar la servicialitat d’altres indrets del pais. La gent és séria, però correcte en el tracte personal. No s’ha d’esperar grans festes d’un tipus de gent que és emprenedora, curiosa i orgullosa de la seva herència cultural. Mèxic, un cop més, en deu molt a Oaxaca en la construcció constant de la seva identitat.

Vista del CASA (Centro de Arte San Andrés)

El segón eix que he mencionat és el que relaciona tradició i contemporaneitat. Oaxaca és un dels estats amb més població indígena, i a la vegada amb més grups ètnics. Històricament els grups més importants a les valls centrals han estat els zapotecos i els mixtecos, els quals són els responsables de bona part dels asentaments arqueològics de la regió. Però, els grups ètnics són molt més nombrosos i la seva presencia es fa notar als festivals anomenats Guelaguetza, que és una mostra de balls i vestits típics de cada regió i grup ètnic, caracteritzats pels significats simbólics, els teixits cridaners i recargolats, així com per la obsesió de diferenciació. L’enorme ventall de colors s’esgota als paisatges, vestits i altres manifestacions de Oaxaca. Sembla que no es repeteixin ni els colors ni els tons.

La tradició es fa també present a la cuina oaxaquenya, la qual és una munió d’incontables ingredients i a la qual és més palesa el diàleg entre tradició i contemporaneitat. El menjar d’aquest estat sembla deure la seva diversitat a que no rebutja cap possibilitat ni cap origen, ja sigui provinent d’europa, de orígen indigena, d’orígen africà o bé una barreja de tots. Crida l’atenció però, que a diferència de moltes cuines tradicionals d’arreu de Mèxic, la cuina oaxaquenya busca constantment innovar, ja sigui mitjançant la incorporació de nous ingredients o bé mitjançant una nova barreja d’ingredients tradicionals o ja coneguts.

Per últim, pel que respecta a l’eix de la diversitat i la unicitat identitaria, hem parlat molt de la diversitat d’experiències que exciten la nostra experiència cultural a Oaxaca, ja sigui menjant, buscant art, o visitant ruïnes arqueològiques, tanmateix, la experiència oaxaquenya resulta tan encissadora, que és una experiència de vocació universal. És així que es converteix amb facilitat en una senya identitària tant de Oaxaca com de la identitat mexicana en general.