Pàgines

diumenge, 30 de maig de 2010

Crònica d’una cursa (molt) anunciada



La il·lusió per participar a aquesta cursa havia estat molta des del moment en que em vaig inscriure, tot i així, dissabte a la nit aquesta il·lusió s’estava esvaint perillosament, les escuses, però no arribaven en format convincent i fins i tot el meu rellotge biològic (aquest gran traïdor), em va aixecar a les 8:39 del matí, això no em passava ni quan anava a l’escola (en aquells dies el meu rellotge biològic encara era el meu aliat).

Sense escuses convincents i despert a les 8:39, em vaig aixecar del llit, vaig espolsar les sabatilles de córrer, i encara sense prou convenciment vaig sortir de casa. Ja des de la porta de casa em vaig trobar amb gent que, vestida de curt, s’atançava a la Plaça Catalunya, punt de sortida de la cursa. Sabia que era una cursa multitudinària, però mai m’agès imaginat que tanta gent s’aixequès tant d’hora un diumenge; s’havien inscrit més de 50.000 persones, però sé de fonts fidedignes que molta gent s’inscriu (per insistència del seu marit) i desprès no participa a la cursa. No tinc accés a les xifres oficials de participació final, però jo diria que els participants finals eren entre un munt una gentada.

Queda clar, des de que t’inscrius que la cursa és molt més “festiva” que altres curses populars, però hi ha qui exagera i molt. Hi vaig veure gent que anava a la cursa amb sabates de cuir (de vestir), amb pantalons llargs, etc., (es a dir, amb roba que no és pas per córrer o bé ni tan sols per fer una passejada de diumenge). L’excés de “duminguerus” queda patent als primers dos o tres quilòmetres, però passant aquest punt, la gent que encara continua és gent: a) amb molta convicció; b) esportistes de veritat (encara que aficionats), i; c) turistes que s’han perdut de camí a l’aeroport.


El pas per Montjuïc és de les parts més feixugues de la cursa, hi ha dues pujades considerables abans de fer un emocionant tomb per la pista de l’estadi olímpic Lluís Companys, a més a més, tot i que hi ha trams amb ombres, la major part del trajecte es fa sota el raig de sol, que a aquella hora del matí ja deixava sentir la seva força.

L’últim tram de la cursa es fa pels carrers Floridablanca i Pelai, allà apareixen els que donen ànims als corredors, fet que és molt d’agraïr-se, ja que l'esgotament comença a apoderar-se del cos i la ment. Tot i així, al final del carrer Floridablanca ja has passat al voltant de 10 quilòmetres i no és moment de rendir-se sinó de fer l’esprint final.

Fets curiosos de la jornada:

- Al sortir de casa el veí arribava de la festa del dia anterior, amb cara de que la festa havia estat bona, però tampoc com per arribar a casa a les nou del matí.

- Tot i que era d’esperar-se, no em vaig imaginar que hi hauria embussos durant la cursa, uns normals i un d’evitable. El més normal, el de sortida, la gran quantitat de gent i el ja comentat excés de “duminguerus” fa la sortida molt lenta. El segon embús el trobem a la sortida de l’estadi, com que ja vas prou cansat, tampoc esta pas malament sortir caminant del recinte. L’últim embús –i del tot evitable- va ser a la meta, on hi van posar un passadís massa estret i al que la gent s’aturava (normal després de gairebé 11 quilòmetres), eixamplant el passadís un parell de metres s’haguès evitat aquest embús.

- Per que si el número es porta al pit, li diuen “dorsal”? S’hauria de portar a l’esquena o hauríem de canviar el nom de tal identificador? Però no es pot continuar així!

- El meu número “dorsal” o “devantal” (com volgueu) va ser el 19.045, tota una “pol position”! El meu objectiu era arribar entre els primers 10.000 per a lo qual havia de deixar enrere una bona quantitat de “dominguerus” i altres corredors “seriosos”.

Conclusions i projeccions

- He quedat convidat a repetir l’experiència, tot i que també estaria bé fer-ho amb algú, amb un equip o quelcom així.

- Després del temps aconseguit 1:29:18, crec que estic preparat per a l’Iron Man (algú sap les dates on hi cau?).